La dona que mirava la TV

Fitxa artística

Autora: Dolors Miquel
Dramatúrgia: Dolors Miquel i Assun Planas
Direcció: Araceli Bruch i Pla
Ajudant de direcció: Carlos Bayó Corts
Intèrpret: Assun Planas
Escenografia i vestuari: Nina Pawlowsky
Il·luminació: Rubén Taltavull
Música: Giorgio Capelletto
So: Aurelie Raout
Tècnic de so i il·luminació: Rubén Taltavull
Fotografia: Violeta de Lama
Producció Executiva: Cristina Raventós
Producció: Elàstic Nou Produccions i Bohèmia’s Produccions
Agraïments: Elisenda Serrano Munné i Gemma Reguant

Sinopsi

La dona que mirava la tele comprèn una llarga narració de la protagonista, adreçada a Maria Callas.
El món de la televisió és a tot arreu i ho abasta tot: informatius, dibuixos animats, serials, tertúlies, concursos, anuncis… De la realitat construïda pel mitjà de comunicació més massiu, dels personatges que en viuen i hi viuen, i també de la solitud de cada espectador, és possible fer-ne literatura d’alt voltatge? La resposta la trobem en aquest poema-riu de Dolors Miquel, que ens proposa una mirada lúcida i reflexiva sobre el món que percebem des de la nostra solitària condició de televidents i sobre el seus efectes en la privacitat de la nostra vida íntima.

La dona que mirava la tele és una narració en vers a través de la qual una poeta deprimida “dialoga” amb l’espectre de Maria Callas. Una dona que es val de la televisió com antídot per combatre el seu dolor.
Dolors Miquel connecta amb un dels hàbits més comuns, la nostra condició de televidents, per criticar els efectes devastadors de la “tele-porqueria”. La poeta reflexiona sobre el poder narcotitzant i la capacitat de manipulació d’una eina popular per tal de denunciar l’escalada imparable cap a la “tele-desinformació” i el disseny pervers d’una programació per a idiotes, que s’ha convertit en una de les eines de control i una de les armes més poderoses del neoliberalisme.
El text de Miquel té una gran força dramàtica, la peça comença en un to irònic, crític i de vegades còmic que desemboca en un to més cru i dramàtic. Al final, en clau existencialista, l’autora manifesta la voluntat de ser i es reivindica com a poeta viva. Malgrat la constatació d’uns fets incontestables, a pesar de les pròpies contradiccions i dels signes del temps que li ha tocat viure, seguirà vivint com a poeta, seguirà existint en la seva poesia, i com a tal mirarà d’entendre’s i entendre el món o potser simplement de ser-ne testimoni.